Emir Kusturica
Ahir vaig anar a un concert. Per ser sincera el concert més estrany al que he anat mai.
Per començar el lloc: el Palau de la Música Catalana. T’imagines que en un recinte com aquest has d’anar a veure una orquestra simfònica o un quartet de música clàssica. Doncs no! Els que hi tocaven eren l’Emir Kusturica and the No Smoking Orchestra. Uns totals desconeguts per mi fins el dia d’ahir. La Nuria i la Cristina em van dir que era molt divertit veure’ls i la música estava d’allò més bé. I era correcte! Ens vam passar les dues hores del concert aplaudint i ballant. Si el pobre Domènech i Montaner aixequés el cap i veiés quin tipus de música s’hi escolta al Palau, tornaria a caure a la caixa.
Música balcànica, gitana,... no sé pas com descriure-la. Sons de violí, tuba, acordió, saxo..... amb un ritme trepidant. I l’espectacle del cantant que era com un saltimbanqui.. no parava ni un moment.
Per obrir i tancar el concert, la música que sonava de fons era l’himne rus. Amb això ja s’anuncia quelcom estrany.
Els components de l’orquestra. Te’ls trobes de nit i en un carreró fosc i apretes a córrer. Un tocava en xandall, un altre amb mono de pintor i el de l’acordió duia davantal. El millor -sense cap mena de dubte, però- era el violinista. Semblava tret de la pel·lícula “El Pianista” o qualsevol que tingui lloc a l’Alemanya nazi. Era com veure algú que acaba de ser teletransportat en el temps d’un camp de concentració al segle XXI: pantalons curts de ratlles, samarreta vella i descosida i sabates estripades... Això sí, com tocava el tiu!!! Una passada!!
Resumint: si tornen a actuar a Barcelona, repetiré!
Per començar el lloc: el Palau de la Música Catalana. T’imagines que en un recinte com aquest has d’anar a veure una orquestra simfònica o un quartet de música clàssica. Doncs no! Els que hi tocaven eren l’Emir Kusturica and the No Smoking Orchestra. Uns totals desconeguts per mi fins el dia d’ahir. La Nuria i la Cristina em van dir que era molt divertit veure’ls i la música estava d’allò més bé. I era correcte! Ens vam passar les dues hores del concert aplaudint i ballant. Si el pobre Domènech i Montaner aixequés el cap i veiés quin tipus de música s’hi escolta al Palau, tornaria a caure a la caixa.
Música balcànica, gitana,... no sé pas com descriure-la. Sons de violí, tuba, acordió, saxo..... amb un ritme trepidant. I l’espectacle del cantant que era com un saltimbanqui.. no parava ni un moment.
Per obrir i tancar el concert, la música que sonava de fons era l’himne rus. Amb això ja s’anuncia quelcom estrany.
Els components de l’orquestra. Te’ls trobes de nit i en un carreró fosc i apretes a córrer. Un tocava en xandall, un altre amb mono de pintor i el de l’acordió duia davantal. El millor -sense cap mena de dubte, però- era el violinista. Semblava tret de la pel·lícula “El Pianista” o qualsevol que tingui lloc a l’Alemanya nazi. Era com veure algú que acaba de ser teletransportat en el temps d’un camp de concentració al segle XXI: pantalons curts de ratlles, samarreta vella i descosida i sabates estripades... Això sí, com tocava el tiu!!! Una passada!!
Resumint: si tornen a actuar a Barcelona, repetiré!
.